El passat Dimecres vaig anar a Barcelona a l’espai Peek a Boo per assistir a una
xerrada de Maria Luisa Ferrerós, psicòloga especialitzada en Neuropsicologia i amb un màster en alteracions del son (http://www.metodoferreros.com).
Inicialment la xerrada anava orientada als menuts d’entre 0 i 6 anys, de totes maneres van sortir algunes dades importants que se sorrtien d’aquest rang d’edats.
Passo a resumir-vos els conceptes que es van tractar a la xerrada per si algú vol llegir ràpidament què es va comentar.
Dels 0 als 6 anys, i de fet, també més endavant, la comunicació més important amb els nostres petits és la comunicació no verbal. Nosaltres parlem de manera molt abstracta, i els nostres fills es fixen més en tot el que no és verbalitzat. Per això Maria Luisa va recalcar diverses vegades que és molt important:
- El contacte físic (abraçades, carícies, petons, etc.)
- Jugar amb ells
De fet el tema del contacte físic el va anar repetint durant gran part de la xerrada, i el que recomanava era que no s’abandonés a mida que els nostres fills es van fent grans. Igualment el tema del joc i les cançons també va ser recurrent perquè quan són tant menuts és el millor sistema de que aprenguin i entenguin les coses. Recomanava especialment el joc i les cançons perquè el/la nen/a entengui, per exemple, quan és el moment d’anar a dormir, o aprengui a endreçar i recollir.
Va esmentar els principals signes d’alarma que ens poden indicar que un/a nen/a passa per un conflicte emocional. Es tracta de canvis en el comportament, bàsicament representat per canvis en l’alimentació, el son, el control d’esfínters i la socialització. Els exemples eren: si un/a nen/a menjava molt i passa a no menjar res (o vicevers) podem estar davant d’un problema emocional; o si un nen que sempre ha estat molt sociable de cop no es desenganxa dels pares, també podem estar davant d’un problema emocional.
Respecte el son va comentar que quan un/a nen/a no dorm bé, la solució no sempre passa pel mètode Estivill. Aquest mètode va dir que funcionava bé quan el problema s’origina degut a mals hàbits a l’hora d’anar a dormir. Però hi ha 2 motius més que no es poden ignorar i que no se solucionen amb el mètode Estivill: es tracta dels terrors nocturns i de l’ansietat de separació. També va comentar que haurien de dormir 11 hores, i si d’una manera sostinguda el/la nen/a es queda per sota d’aquesta xifra pot acabar mostrant signes d’hiperactivitat (al contrari del que ens imaginem que seria que el/la nen/a aniria cansat).
Altres coses que va comentar i que procuraré llistar que ja m’estic extenent massa:
- Hem d’evitar etiquetar els nens, perquè al final es comporten tal com els hem etiquetat.
- Quan són més grans, si volem que ens expliquin coses nosaltres hem de parlar-los a ells primer i funciona molt bé explicar el que fèiem o ens passa a la seva edat.
- Cal parlar molt i compartir jocs i experiències, potenciant el contacte amb ells.
- Tècnica de la il•lusió de doble alternativa per aconseguir que fagin el que tu vols.
- No ser sobreprotector en excés i educar en l’esforç i l’exigència.
- Un pare i un fill no poden ser amics.
- L’ordre físic (recollir en capses per tamanys o colors) ajuda a consolidar l’ordre mental.
- Tot allò que volguem que aprenguin bé caldria introduir-ho abans dels 7 anys.
- Fins els 7 anys les rutines i obligacions es poden plantejar com a jocs. Abans d’aquesta edat és difícil donar ordres i que ho entenguin. El tema espai / temporal no el comencen a controlar fins passats els 7 anys.
- Als 11-12 anys comença el pensament abstracte (valorar, comparar, jutjar, el bé i el mal, la ironia...).
- Quan diuen una paraulota (i realment no saben que diuen) cal indicar-los que no ens agrada. S’ha de reaccionar negativament davant aquestes situacions.
- Els nens no podent tenir el control, els pares han de decidir, no els fills, i amb això, a la llarga, s’aconsegueix fomentar el respecte i l’admiració.
